Dilluns, 14 de febrer

Nosaltres, els que erem

Ens hem equivocat tots dos. Tu i jo. Ho hem fet d'aquella manera tan covarda que fa mal i ens derrota. Ens hem dit tantes coses i n'hem callat tantes altres que ens hem convertit en desenganys ambulants. Tot ho hem reduït a un fondíssim punt de dolor. No hem pogut, sabut, volgut veure com l'enemic real ens devastava i tot ens ho ha arrabassat.

No ens hauria d'estranyar. Mai hem volgut el mateix i tampoc hem estat capaços d'aconseguir desitjar allò que l'altre volia. Potser, tot plegat, ha estat una llarga agonia que ens ha fet canviar i emmaltir i apagar-nos. I, potser també ha estat un somni, una meravellosa irrealitat, un no-res que tot ho era.

Ja no ens tenim, ja no ens acompanyen les dolces xerrades de la matinada ni les desvagades hores de la nit i és això el que hem guanyat i el que que ja no ens resta. A la fi, estem sols. Irremeiablement perduts i abandonats, però irremeiablement vius.
lasius i neglectus
14.2.05

 
Dissabte, 6 de novembre

Veritat o mentida

A voltes es necessiten moltes raons, poderoses i inútils, per recomençar allò que hem abandonat. Ha costat tornar a escriure al cau. I a l'estiu, ja se sap, les formigues tenim molta feina. No passen debades els anys i el que va començar sent una finestra indiscreta d'irrealitats s'ha convertit en un calaix convuls d'altes i baixes personals. Estem avergonyides del nostre exhibicionisme sentimental. Que caníbals hem estat amb l'amor!

Que ens perdoni el senyor Sabina per robar-li de nou paraules i mentides i, el més greu, no respectar-les tal i com ell les canta.

Més de cent mentides

Tenim memòria, tenim amics,
tenim els trens, el riure, els bars,
tenim el dubte i la fe, i continuo,
tenim motels, tuguris, altars.

Tenim urgències, amors que maten,
tenim silenci, tabac, raons,
tenim Atacama, tenim San Fracisco,
tenim cendres de revolucions.

Tenim sabates, orgull, present,
tenim costums, vergonyes, gemecs,
tenim la boca, la llengua, les dents,
saliva, cinisme, bogeria, desig.

Tenim el sexe i el rock i la droga,
els peus al poble i el crit al cel,
Tenim Estellés i Àusias March
i un assumpte pendent amb l'infern.

Més de cent paraules, més de cent mentides
per no llescar-nos d'un tall les venes,
més de cent pupil.les on veure'ns vius,
més de cent mentides que s'ho valen.

Tenim un as amagat a la màniga,
tenim nostàlgia, pietat, insolència,
monges de Fellini, capellans de Berlanga,
verí, ressaca, perfum, violència.

Tenim un sostre amb llibres i petons,
tenim morbo, gelos, sang,
tenim la boira fotuda dins els ossos,
tenim el luxe de no passar fam.

Tenim talons d'Aquil.les sense crèdit,
roba de diumenge, la nostra bandera,
nubolades d'estiu, guerres a Macondo,
bolets al novembre, febre a la primavera.

Glorietes, revistes, vestíbuls, pistoles,
"tant fot", "ho sento", "fins aviat", "t'estimo",
culers del Barça, gàngsters de Coppola,
xats i pàgines a internet.

Tenim el mal de la melangia,
la set i la ràbia, el soroll i les nous,
tenim l'aigua i, dos cops al dia,
el sant miracle del pa i els peixos.

Tenim lolites i klorsclaps;
Lennon i Cohen, Gardel i Piazzola;
tenim horòscops, Bíblies, Alcorans,
rambles a la lluna, verges de cera.

Tenim naufragis somiats a platges
d'illots sense nom ni llei ni rutina,
tenim ferides, tenim medalles,
llorers de glòria, corones d'espines.

Tenim capricis, nines inflables,
àngels caiguts, barquetes pescadores,
pobres exquisits, rics mesquins,
troncs de Nadal, mal de queixals.

Tenim projectes que es van marcir,
crims perfectes que mai van cometre,
retrats de noies que ens van oblidar
i una ànima de saldo que mai vam vendre.

Tenim poetes, penjats, busca-raons,
Quixots i Tirants, Babel i Sodoma,
avis que sempre guanyaven batalles,
camins que mai portaven a Roma.


lasius i neglectus
6.11.04

 
Dimarts, 16 de juliol
 
Robat d'El Periódico d'avui a Joan Barril
 
COMENCEN els dies de la fugida, els dies dels cossos, els dies regalats. Escriuré sobre la sorra o sobre el marbre fresc d'una taula. Confiaré que el que he deixat enrere descansi i potser esperi el meu retorn.
 
24 H. 00 MIN. 01 SEG. 

Jorge Wagensberg m'explica que la Terra es va frenant. Les aigües, l'atmosfera i el fregament fan que la velocitat de rotació del planeta sigui una mica menor. Fins ara havíem sentit els escèptics i desesperats cridar allò de: "¡Que s'aturi el món, que jo baixo!". Doncs aquell desig tendeix a fer-se realitat. El que ens queda per saber és cap a on aniran els que aconsegueixin baixar.Aquella lenta frenada de la Terra no afecta, pel que sembla, la seva velocitat de translació. Algú continua als comandaments de la gran nòria planetària i tots els planetes arriben a la seva hora al punt de partida. On es registra el fre per fregament és en la rotació de la Terra. I, al frenar, els dies són una mica més llargs. Els rellotges més sofisticats creats per l'home hauran de corregir el mesurament del temps en un segon més. I després un altre i un altre encara. Potser ara mateix el dia ja no té 24 hores, sinó 24 hores, 00 minuts, 01 segon. No és una quimera. Alguns dels fòssils que han arribat fins a nosaltres des de fa molts milions d'anys registren que a les albors de la Terra potser el dia era més curt que avui perquè la rotació del planeta era més ràpida. Si per desgràcia fóssim eterns, ara mateix afegiríem a la sensació de tedi la visió celeste de l'apocalipsi. Com en els moments finals d'una ruleta, la Terra giraria cada vegada més lentament fins a quedar amb una cara fixa al davant del Sol, de la mateixa manera que la Lluna només ens ofereix un hemisferi. La fi del món s'oferiria llavors en dues modalitats: mitja humanitat rostida per un Sol que no es pon mai i una altra mitja congelada en una nit permanent. La ciència sempre acaba desembocant en el terror.
 
Però mentre això no passi, ens queda la tranquil.litat de comptar encara amb quatre estacions. I que a l'estiu el sistema laboral del Primer Món va inventar per al control i domesticació dels assalariats el prodigi social anomenat vacances pagades. I en aquests dies previs a la fugida es formen també petits núvols d'apocalipsis interiors. ¿Resistiran les parelles la fricció dels dies? ¿Aflorarà la nostàlgia de les finestres conegudes? ¿Trobarem a faltar la raó dels dies laborables?
 
El desori de maletes i motxilles és, quan falten poques hores per a la partida, un recompte dels béns necessaris. En aquests equipatges a mig fer hi ha tants quilos d'il.lusió com d'exili. Ens agradaria ara col.locar llençols blancs sobre els mobles i deixar la casa de la rutina a l'abast dels fantasmes que ens representaran quan arribi el lladre amb el rossinyol per endur-se'n els objectes de valor que no vam tenir el valor d'arrossegar fins al lloc de descans. El dia és més llarg per al viatger. La Terra s'atura i baixem. Ens sembla que passem del nostre món normal a un altre d'excepcional, allà on el que hem deixat enrere creixerà i el desig del retorn es farà impossible de poder contenir. Comença el gran parèntesi on s'escriuran les coses mai dites i els sentiments sempre lligats en curt perquè no es desboquin. Realment, estem tan cansats com la Terra frenada que va guanyant en segons el que perd en esperances.
 



lasius i neglectus
16.7.04

 
Moments de glòria

L'altre dia es recordaven a pessics dels 35 anys de 'My way', la mítica cançó de Frank Sinatra. Avui Manuel Vicent s'ha deixat endur per aquesta música en el seu article dominical i nosaltres, amb diaris, suplements, suc de taronja i cafè, ho hem fet també a la manera d'aquest enamorat de Dènia.

'My way'. MANUEL VICENT. El País, 18/04/04

Al inicio de los años setenta, cuando el dinosaurio estaba en trance de desaparecer, de pronto, en las noches de Oliver y Carrusel comenzó a sonar Sinatra cantando My way y yo me encontraba allí frente a un Drambuie con hielo, mi licor amable de entonces. En ese tiempo los progresistas aún pelábamos patatas en el cuartel del franquismo, pero cada uno trataba de ser feliz a su manera y según la letra de la canción, también mordíamos más de lo que podíamos masticar. Las novias habían comenzado a amar de otra forma. Con las botas altas habían conquistado los taburetes de las barras y, aunque les parecía un poco canalla, adoraban la voz de Sinatra que les obligaba a cerrar los ojos. My way comenzó a sonar también bajo los pinos del derruido jardín de Villa Valeria, donde un grupo de alucinados pacifistas, intentábamos a nuestra manera derribar la dictadura con aviones de papel y un día desde la alta nieve del Guadarrama vimos pasar por el fondo del valle sobre un armón de artillería al dinosaurio envuelto con la mortaja de aquella canción. My way ilustró después todo el tiroteo de la transición y al llegar la libertad me recuerdo bajo el cañizo de un bar mediterráneo que filtraba una luz abrasada de mediodía oyendo la voz de Sinatra que decía: "Cuando tuve dudas me encaré con todo y no me hundí, lo hice a mi manera". Hay canciones que sintetizan los sueños de una época, una forma de sobrevivir o de enfrentarse al destino. Durante años he llevado esa música en el coche y en medio de ella he ido envejeciendo. En muchos viajes he atravesado esa canción como si fuera un paisaje que me conducía a un horizonte de ojos azules. No era Sinatra un moralista, sino más bien un pendenciero flaco, con el tabique nasal de platino, pero su garganta que había admitido hectólitros de whisky Jack Daniels era un terciopelo ligeramente raído por donde pasaba la voz de My way para contarnos sus caídas y formas de levantarse, su orgullo y sus derrotas. Ahora mismo la estoy oyendo en la terraza de una playa solitaria. Algunas ráfagas de viento de abril se llevan fragmentos de la melodía hacia alta mar y enseguida vuelve desde las aguas azules para recordarme aquellos días en que aspirando un cigarrillo Lucky Strike también yo quería construir un mundo de humo a mi manera y uno de aquellos aros que salía de mi boca servía de corona al mejor de mis sueños. Sí, hubo una vez, seguro que lo sabéis, en que cada uno tuvo un momento de gloria que lo hizo inmortal. A su manera.

lasius i neglectus
18.4.04

 
Dilluns, 5 d'abril

Sticks and Stones Will Break Your Bones

Quan ens van passar aquesta cançó Fuck the pain away no vam poder deixar de pensar que la coneixíem. Ens agrada i molt (Gràcies Idril. Et nomenarem dj del cau). Fa una estona hem recordat que surt a la pel.li Lost in traslation, al garito d'strip. És una música calenta que activa els malucs i els biorritmes. La cançó és dels Peaches i no deixem de cantussejar aquest tros:

What else is in the teaches of peaches?
Like sex on the beaches. huh? what?

La formiga anglesa que tots portem dins ens ha començat a escalfar el cap i a dir-nos que això sembla slang. I tot que segurament no ho és i la traducció és molt més prosaica, ens hem passat una bona tarda de diumenge amb els 'apples and pears' i altres 'rimes' cockney. Us en posem un parell i un link a un diccionari d'slang que hem trobat. Si us animeu a interpretar la lletra de la cançó o bé a jugar als missatges xifrats, ens ho passarem bé.

'Allo me old china - wot say we pop round the Jack. I'll stand you a pig and you can rabbit on about your teapots. We can 'ave some loop and tommy and be off before the dickory hits twelve.

o, ben dit

Hello my old mate (china plate) - what do you say we pop around to the bar (Jack Tar). I'll buy you a beer (pig's ear) and you can talk (rabbit and pork) about your kids (teapot lids). We can have some soup (loop de loop) and supper (Tommy Tucker) and be gone before the clock (hickory dickory dock) strikes twelve.

I encara una altra:

Got to my mickey, found me way up the apples, put on me whistle and the bloody dog went. It was me trouble telling me to fetch the teapots.

que en realitat vol dir,

Got to my house (mickey mouse), found my way up the stairs (apples and pears), put on my suit (whistle and flute) when the phone (dog and bone) rang. It was my wife (trouble and strife) telling me to get the kids (teapot lids).

Ara no ens digueu que l'anglès és avorrit o quadriculat, eh?

lasius i neglectus
5.4.04

 
Dijous, 11 de març

Antidepressius

Avui surt a no sabem quin diari que la cançó dels Smiths "I Know It's Over" és un fantàstic antídot per combatre la depressió. Es veu que ho han votat milers d'oients de la BBC en no sé sap quina collonada de concurs. No és pas una cançó animada però les formigues estem d'acord que el disc ens ha guarit d'alguna situació/nit angoixosa. Pertany a l'àlbum "The queen is dead" (1986) i la millor peça -potser no tan prozaica- i que sona sovint al cau és "There is a light that never goes out". Meravellosa declaració d'amor a 200 km/h.

Inspirades per la música i amb ganes de fer les paus enviem una cançoneta a la Teresa perquè ens perdoni la vida. Fa així:

SOME GIRLS ARE BIGGER THAN OTHERS

From the ice-age to the dole-age
there is but one concern
I have just discovered

Some girls are bigger than others
some girls are bigger than others
some girls mothers are bigger than other girls mothers

lasius i neglectus
11.3.04

 
Dissabte, 6 de març

Col·lapse

Les avingudes s'aixecaven per veure't passar, els edificis, ajupits, observaven el remenar del teu cul quan passejaves pel carrer. Les boques de metro es tancaven d'enveja i els busos s'aturaven per recollir-te sense pagar billet. Els cotxes calats als passos de vianants per descansar l'ofec del motor en veure't creuar el carrer. Tots els semàfors de Barcelona vermells, els senyals de prohibit doblegats, humiliats als teus peus en tolls rojos, els taximetres aturats i el Trambaix col.lisionat a Numància. Tota la ciutat paralitzada només per veure't passar.

Leonard Cohen. Famous blue raincoat.


lasius i neglectus
6.3.04

 
Dijous, 4 de març

Fer de pirata

La de pessics, concubina d'en klorksclap, proxeneta mariner i korsari enamorat, ens ha enviat una declaració de principis del vell llop de mar:

Al país dels pirates.....



no fem servir......

I el superpirata ha cridat ben fort que han fet les paus







lasius i neglectus
4.3.04

 
Dimarts, 24 de febrer

L'espai de mi

Vetlla l'espai de mi que et configura
i així sabràs que mai no s'interposa
entre tu i jo cap llei de melangia.
No et recordo enyorós: t'estimo en una
dimensió de mi que no sabia
potser perquè el teu cos me l'ocultava.
Ara m'atardo amb tu sense tenir-te
pels blaus i verds lentíssims de la tarda
i pels ocres tendríssims del poema.

Aquests versos de Martí i Pol són una entrada personal i sentimental als magnífics Poemes a Nai de Miquel Àngel Riera.

V

Si bastàs pegar un crit, perquè ho sabessin!
Si bastàs plorar fort, escriure cartes,
si bastàs anar en pèl, perquè ho notassin!
Tu, Nai, no ho comprendràs. Ells s'entretenen
bevent cervesa, conversant de dones,
creient en Déu. I a mi no m'ho endevinen
encara que les mans les tenc morades
de tant edificar castells de sang.
Pareix que volen dir que no és tan ver
com jo me pens. Oh, Nai, tu no ho comprenguis
tu no ho comprenguis mai, no els ho perdonis,
escriu-los-ho pel front amb fil de ferro,
crida-ho des del balcó, fins que se morin
de tant saber-ho tot. Serà més ver
si tots ho saben, Nai, i el món n'esclata.
Ai, si bastàs morir perquè ho creguessin,
t'hauria d'estimar amb la sang dels altres.


lasius i neglectus
24.2.04

 
Dissabte, 31 de gener

En construcció

Construïm un mur al cau. Una paret gruixuda que ens suporta el pes, ens aïlla de l'exterior i ens apuntala el feble interior. Cada dia en fem un tros, l'anem aixecant més alt i més amunt.

Per anar bé cal fer-ne quatre: un mur de contenció, un mur de revestiment, un mur de sosteniment i un mur frontal. El primer ens protegirà de l'aigua de pluja, del xàfec de plors i del ruixat d'emocions. El segon ens revestirà la pell finíssima i ens immunitzarà d'agressions i erosions. El tercer, el mur de sosteniment, l'utilitzarem com a filtre per evitar els embats destructors de l'enyorament i la nostàlgia. I el quart, l'últim i més fort, serà una paret ben sòlida que tancarà els extrems del nou formiguer-fortalesa.

Quan ja estiguin enllestits ens sentirem més fortes i menys dèbils, més llunyanes i menys properes, més protegides i menys vulnerables. Més israelites i menys palestines.

On són el cony de kamikazes? On volten els pilots suïcides?


lasius i neglectus
31.1.04

 
Dilluns, 26 de gener

Una de les nostres

Avui estem de festa de comiat, una festa alegre i alcohòlica com són totes les que fem al cau. Una formiga se'n va a trobar el seu lloc. A casa ja li hem dit que arreu hi ha presons però ella vol provar la llibertat condicional. Hem fet un sopar amb tot el que li agrada i li hem donat regalets perquè ens recordi. Ella ens deixa moltes coses en penyora perquè la seva maleta va mig buida i només porta una muda i un raspall de dents. Totes afilerades li diem fins aviat amb pessics a les potetes i bellugadissa d'antenes, i clar, ho fem plorant perquè ella és una de les nostres.

Sort i una cançó per al viatge,

Make The Deal

Time after time you told me it was the truth
Time after time you lied to me through your tooth
How can you sing when everyone writes your song
You think you pull the strings and I get strung along

Ba, ba, ba, ba

So cry, won’t you cry
You should have saved that for youth
And does it elevate the stakes
When you try to find the truth

In the real world they make real deals
And it hurts your cause and it clips your heels
And I would not hesitate
To say that I will not be here again
In the real world

It’s not my way to slap you in the face
When it seems your way to spell dis with a grace
Where are your friends theyr’ll moving on
Why do you get paid when everyone writes your song

In the real world but you make the deals
And it hurts some more till you just can’t feel
And I would not hesitate
To say that I will not be here again
Save the real world for the suits in the cells
Who only think they’re free when freedom sells
And I would not hesitate
To say that I will not be here again
In the real world

Ocean Colour Scene.


lasius i neglectus
26.1.04

 
Dimarts, 23 de desembre


Amor líquid

Si en acabar la feina no estem cansades, les formigues tafanegem pels caus de la premsa per veure el que es conten. Quan trobem un article que ens agrada, ens el quedem i el copiem aquí. Avui en tenim un que ens ha enganxat pel seu títol i per algunes de les paraules que el seu autor, Vicent Verdú , ha fet servir.


Líquidos

Mientras aquí, de una parte, la Iglesia afirma la indisolubilidad del matrimonio con su asignatura de Religión en las escuelas, y, de otra parte, la política pregona la pétrea pertenencia a una patria troquelada, nacional o nacionalista, por ahí se extiende el "amor líquido".

Todos deseamos amar y ser amados, pero llega un punto en que la abundancia familiar carboniza, el terruño intoxica y la pareja invariable es un estorbo para la circulación. Existen ya contratos matrimoniales a plazo fijo, rentings de la vida a dos, carnés matrimoniales con bonos para gozar un determinado número de infidelidades, cláusulas resolutorias ante ciertas descortesías enumerables, amores en la pantalla que concluyen pulsando la tecla "borrar".

Cualquiera anhela en una sociedad solitaria entablar una relación de valor, pero, a la vez, nadie soporta demasiado la obstinada gravedad de las entabladuras. Amor líquido, Liquid Love, es el título que Zygmunt Bauman eligió para su libro en correlación con los cristales líquidos, la arquitectura transparente, las prendas deslizantes, la economía intáctil, la obsesión cinematográfica por los personajes que desaparecen y aparecen, se deshacen o vuelan. Más que un hombre sin atributos, dice Bauman, domina hoy el hombre sin lindes. El contorno político o geográfico, sexual o moral, choca con la pretensión de prosperar. La fórmula para mantenerse en forma es contraria a la fortificación: lo ideal es ser dúctil, mezclable, pactable. Contra la elección de un pensamiento fuerte, una alternativa flexible; frente al ideal de un amor para toda la vida, una vida abierta a todo amor. La vinculación más aferrada produce óxidos, mientras las SDC o semi-detached couples brillan como un archipiélago en crecimiento.

Por todas partes, en fin, se extiende el mix: el miedo a verse enlazado junto al deseo de no sentirse solo. El deseo de ser jubilosamente independiente y el pavor, amargo y suicida, a terminar envilecido por el propio olor. La vida nacional se ofrece hoy como un flamante campo de pruebas para el amor líquido: una oportuna modalidad de amor nada indigesto y donde cada cual bebería en su trago el cóctel irisado de todo lo demás.

El Pais/20-12-03

lasius i neglectus
23.12.03

 
Dimarts, 11 de novembre


Arriba novembre i, amb ell, el moment en què el dia ha de començar a cedir hores a la seva germana, la nit. I també arriba el temps en què els llibres trucaran suament a la porta i ens demanaran si poden entrar. Si els diem que sí, ells sabran recompensar-nos amb escreix. Com ho ha fet de manera molt especial Manuel Vázquez Montalbán amb la seva novel.la: Erec y Enide

(fragment)

"Llueve, llueve con ganas, crepita sobre mi cabeza la lluvia en la bóveda. Tengo los ojos interiores llenos de la imagen de Pedro explicando su fábula y por un momento me he sentido liberado de mi papel, como Maboagraín se vio liberado de la esclavitud del jardín cuando le venció Erec, como si Pedro hubiera actuado como Erec sin saberlo. Pero no sé hacer otra cosa que subir al nivel superior donde están los libros que busco, y una vez arriba me detiene la contemplación de mis tesoros de bibliófilo, el recorrido visual, posesivo de esos cuatro puntos cardinales, cuatro horizontes encuadernados en piel de Rusia, así se llamaba cuando yo era estudiante, y me parece que la relación de este espacio, su contenido cultural y este viejo, yo, que los contempla como un espectador desde la primera fila del anfiteatro, es como una explicación de una dependencia entre vida y cultura que ultimamente descubro, en mi caso, con progresivo horror. ¿Permanezco encantado dentro de este espacio? ¿He vivido? ¿He viajado? ¿He amado? O me he limitado a leer y a escribir o a viajar y amar como experiencias culturales o psicológicamente complementarias que no ampliaban mi dimensión del mundo.

Erec y Enide. Manuel Vázquel Montalbán. Ed.Mondadori debolsillo Pag. 243.


Enllaços: Erec et Enide (text en línea en anglès)
sobre la literatura artúrica
lasius i neglectus
10.11.03

 
Divendres, 7 de novembre

A les formigues sempre ens ha agradat saber el que es cou als altres caus. Som xafarderes de mena i sempre tenim les antenes parades. Per això, i per no cansar-nos, quan viatgem sempre aturem un taxi. Un cau mòbil on, si l'atzar ho vol i la sort t'acompanya, pots sentir de tot. I on els taxistes, que no paren d'observar, escoltar i xerrar mentre transporten material humà d'una banda a l'altra dels formiguers urbans, et trien com a destinatari de les reflexions que fan en veu alta.

En trobareu una bona mostra en anglès al llibre Taxi Driver Wisdom (la sabiduria del taxista). Fruit de les converses que va mantenir Risa Mickenberg amb alguns taxistes de New York.

Aquí en teniu algunes:

on 20/20 vision: "As soon as you meet someone you know the reasons why you will leave them".

time is relative: "Vietnam war is finished but sixth avenue construction is never finished".

on starting a relationschip: "New shoes always hurt".

on chemistry: "Love es 90% responsability. Whatever that other 10 percent is, it must be quite something".

on being fickle: "The things you love are as stupid as the things you hate and are easily interchangeable".

your heart in your mouth: "You say what you like to hear".

on the darkest hours: "Mostly I just hate to sleep alone".

on temporal pleasure : " I enjoy fireworks but stars is nice too".

reading sings: "If a man keeps teelling you he loves you, over and over, then somthing is wrong".

guided by invisible hands: "The car, it drives itself. You just ask it to turn".

on vocation: "Bike messengers - they search for death".

on uniqueness: "Don't you worry if one person is not showing the same love that someone else has shown you. No two loves are the same".

on story settings: "Travel is to spread your life all over the world".

money breeds greed: "The rich guys, those are the cheap ones. Unless they are on a date. A poor man who is with his family, he appreciates what is to work. He will be a big tipper".

judging character: "Don't look at what he is not. Look at what he is".

on one great love: It's "When you're with me, you are killing me. When you're not, I'm dying".

lasius i neglectus
7.11.03

 
Dilluns, 6 d'octubre

He triat la melodia i la veu i les paraules per a fer artesania i expressar-me. Es mirant-me cap a dintre com he tret allò que cante i, per tant, el meu ofici és despullar-me. Aquesta matinada hem notat que ha arribat la tardor, s'ha girat un vent gelat que ens ha fet entrar al cau a correcuita. Avui ha estat el primer dia que hem menjat mandarines.



MANDARINES

No sempre és de dia o no queden pomes
o he perdut el ritme de les hores.
Menge moltes mandarines i aguante
pero no em sobren les forces.

Des que tu faltes no vaig tant al cine
i han passat més coses que voldria dir-te.
per exemple que et recorde,
que aprenc a cuinar
i que em costa riure.

La mar guarda del naufragi mariners i tresors
i torna parracas i ossos de màstil.
L'amor sempre és un miracle però fa mal
quan els records retornen al cap
com tornen les ones.

Tinc alguna història que ha tocat al timbre
i una bici nova d'alumini
que m'ajuden i em fan moure,
respire però tinc ganes de ploure.

Ja s'ha tancat la porta de la casa del cor
i en una caixa forta tinc la meva clau.
Qui sap si tens la forma per obrir-la de nou.
pero si tornes porta les pomes
i torna'm la còpia de la clau.

Més paraules, melodies i poesia de Joan Amèric.


lasius i neglectus
6.10.03